Històrica manifestació a Barcelona a favor dels refugiats


20 de febrer de 2017, Esquerra Revolucionària
  

Barcelona la  més gran manifestació a territori europeu en favor dels refugiats. Entre 300.000 i 500.000 persones, segons els organitzadors, Casa nostra, casa Vostra i altres organitzacions i col·lectius que donen recolzament als refugiats (unes 160.000, segons la Guàrdia Urbana), han inundat els carrers per mostrar la seva solidaritat amb les persones que tots els dies es juguen la vida per escapar de la barbàrie provocada per l’imperialisme, així com exigir als Governs que les acullin i els hi donin asil ja. Una idea de la magnitud de la mobilització la dóna el fet que quan bona part de la manifestació ja havia arribat al final del seu recorregut encara estava ple el lloc d'inici de la mateixa.

Perquè les eleccions per si soles no canviaran la societat

Foto: José María Mateos / Flickr
Properament publicarem una anàlisi sobre les eleccions del 26J. Mentrestant, reproduïm aquest article del número de juny de La Bretxa sobre el significat de les eleccions burgeses per als revolucionaris.


Roberto Pérez, Socialisme Revolucionari Barcelona

La victòria de l'esquerra en les eleccions regionals i locals de l'any passat i la formació d'Unidos Podemos, amb la possibilitat de la victòria d'un govern a favor dels treballadors el 26 de juny (o en futures eleccions), és un pas molt positiu.

Socialisme Revolucionari celebra aquests canvis, ja que hem reclamat la unitat de l'esquerra per a maximitzar les nostres oportunitats, i farem campanya pel més gran suport electoral possible a Unidos Podemos. Però si en realitat volem canviar la societat, serà l'elecció d'un govern d'esquerra suficient? Molts pensen que si podem guanyar les eleccions amb un programa radical, serem capaços de reformar o canviar les institucions per a orientar-les cap als treballadors, i a través d'aquestes reformes, construir un sistema més just per a tothom.

SR defensa que necessitem un programa radical per a Unidos Podemos, però també plantegem la qüestió de quin és el paper dels governs d'esquerra. És reformar les institucions per a fer-les més favorables als treballadors o és desafiar el mateix sistema democràtic capitalista i contraposar-lo amb un sistema basat en una democràcia obrera?
Per desgràcia, l'experiència de Grècia ens mostra que l'elecció d'un govern d'esquerra com el de Syriza no ha sigut suficient. El resultat d'aquesta elecció no va portar cap canvi fonamental, ja que aquest govern ha sigut forçat per segon cop a acceptar més austeritat, el contrari del programa pel qual havien sigut escollits.

Estem en un període en el qual el capitalisme, per la profunditat de la crisi actual, és incapaç i reticent a acceptar cap reforma a favor dels treballadors, i molt menys d'aturar les privatitzacions i mesures d'austeritat. Les opcions d'un govern d'esquerra es mostren clarament quan intenta realitzar reformes: o jugar dins de les normes de la democràcia capitalista o trencar amb aquesta. El govern d'esquerra a Grècia va exigir romandre dins del sistema i això els ha portat a una traïció de les seves promeses electorals. Això planteja importants lliçons per a l'esquerra espanyola i el futur govern que hem d'aprendre ràpidament.

Límits de la democràcia capitalista

Hi ha una desil·lusió generalitzada cap al sistema capitalista i les seves institucions. Moltes persones, correctament, pensen que el règim del 78 és corrupte. El mateix Lenin va assenyalar que la història ha mostrat com els governs capitalistes tenen dos mètodes per a controlar la gent.  Un és la violència i l'opressió, l'altre és el mètode de "l'engany, l'adulació, la promesa d'un milió de concessions mesquines sobre coses que no són essencials mentre es reté el que és essencial" (Tesis d'abril, 1917).

La història ha mostrat moltes vegades que Lenin tenia raó, quan el capitalisme ha utilitzat mètodes com les dictadures i governs militars, i quan han sigut possibles les democràcies parlamentàries. El resultat és sempre la protecció de l'elit dirigent i l'explotació de les masses, encara que els mètodes siguin diferents.

Durant l'època de la transició vam veure l'ús del segon mètode amb una democràcia capitalista de mentides i enganys clarament exposada ara diàriament. Recentment, hem començat a veure la tornada de mesures més autoritàries que provenen de la por del capitalisme a qui hi hagi una lluita més seria. El capitalisme comprèn correctament que la consciència de la gent treballadora ha augmentat i està qüestionant el seu sistema.

En realitat, la societat està dirigida per les grans empreses i institucions no democràtiques. Els parlamentaris electes són, en el millor dels casos, càmeres de discussió política mentre el poder real segueix estant en mans de l'1% que dirigeix bancs, mitjans de comunicació i fàbriques. És per això que existeix la democràcia capitalista i per això hem de desafiar-la.

La democràcia obrera i la lluita al carrer

El 15M va ser la primera vegada en una generació que molta gent jove va començar a considerar que les coses necessitaven canviar. Una idea important del 15M era que la democràcia ha d'estar en mans de la gent i no de les institucions i el sistema. Durant un breu període, i de forma il·limitada, el 15M va ser una democràcia alternativa amb òrgans experimentals de lluita que es van estendre ràpidament i que estaven directament oposats a les institucions de la democràcia capitalista. D'alguna manera, va tenir algunes de les característiques dels primers soviets a la Rússia prerevolucionària i als òrgans formats durant la Comuna de París. Per descomptat, el 15M tenia moltes carències i el seu mètode horitzontal, encara que positiu a escala local, era una restricció en l'àmbit regional i estatal. La lliçó clau del 15M va ser la inclusió de les masses en la democràcia i la creació d'una veu independent, ja que només sobre aquestes bases es pot construir una democràcia de la gent treballadora.

Per aquesta raó, la lluita als carrers és tan important quan s'està lluitant per un govern dels treballadors i no podem oblidar-ho quan participem en eleccions. El mateix Podemos és un gran pas endavant i expressa moltes de les demandes del 15M, però ha anat adoptant progressivament un enfocament electoralista, com altres en l'esquerra, i això és un perill que hem d'evitar.

Però, en construir un moviment capaç de trencar amb les il·lusions en la democràcia capitalista, no hem de quedar-nos apartats d'aquesta abstenint-nos a participar per a protegir la nostra puresa. Cal utilitzar el que hi ha de democràtic per a construir un moviment des de les bases. Les organitzacions germanes de Socialisme Revolucionari internacionalment (CIT) fan servir els representants electes de forma molt efectiva (veure La Bretxa 13 a Internet). Quan hem aconseguit representants electes dels treballadors, els hem utilitzat per a construir un moviment per lluitar per cada reforma possible, però també per a explicar el caràcter temporal de les reformes si no lluitem per una democràcia obrera i una societat socialista, vinculant la tàctica de la lluita per les reformes amb la idea d'un canvi revolucionari. Aquesta lliçó pot ser apresa per les forces de l'esquerra que prenen el poder a nivell local, regional o estatal. La nostra tasca no és la de gestionar millor el capitalisme, sinó la de la mobilització per a acabar amb ell.

És aquest enfocament dual el que necessitem en aquest moment: lluitar per guanyar les eleccions però al mateix temps advertir que votar no portarà les victòries, només ho faran les lluites al carrer i la construcció d'una força revolucionària. Aquesta visió està en minoria en aquest moment, però s'estendrà en el pròxim període quan quedi clar a sectors més amplis de la societat que no podem reformar la democràcia capitalista. SR fa una crida a tots els individus i grups que comparteixen la nostra estratègia, perspectives i tàctiques per lluitar amb nosaltres en la construcció d'un mètode revolucionari per a acabar amb el poder capitalista.



Eleccions 26J: Punt i a part en el règim del 78

Foto: Israel Hergón / Flickr
Pel fi de l'austeritat, lluitem per un govern de ruptura

Socialisme Revolucionari 

Malgrat la victòria del PP i de la majoria obtinguda pels partits del capital, el 20D va suposar una sacsejada forta als fonaments del règim del 78. Després d'anys de lluites al carrer i a les urnes, per primer cop en molt de temps, els partits de l'establishment s'han vist incapacitats per a formar el pròxim govern d'austeritat.

És un signe clar de crisi i descomposició del sistema: el poder, la classe dominant, no només no és capaç de garantir la governabilitat de l'estat, sinó que, fins i tot, té problemes per a mantenir sota control als seus propis partits. Avui dia, un PP intrínsecament corrupte està ple de batalles internes, imputacions, acusacions... Malgrat d'haver aguantat significativament bé a la cita electoral, el seu lideratge com a principal partit de les classes dominants espanyoles sembla mostrar signes clars de debilitat, fins al punt que tan sols la seva permanència en el poder el manté unit. Al mateix temps, el que semblava el seu relleu natural, Ciudadanos, no sembla en disposició de donar el "sorpasso" en la dreta espanyola.

TTIP: Atac neoliberal als pobles europeus

John Hird, Socialisme Revolucionari Gasteiz

Espanya és membre de la UE des de l'1 de gener del 1986 i de la moneda Euro des de l'1 de gener del 1999.

La incorporació a la UE dels països del sud d'Europa com Espanya, Grècia i Portugal va ser un intent de crear nous mercats pels grans poders capitalistes europeus com Alemanya i França. Aquest procés s'ha repetit amb l'entrada dels països de l'est en els últims anys.

És veritat que la idea o somni d'una Europa "sense fronteres" ha sigut benvinguda a molts països. Al mateix temps, el lliure moviment de persones a l'espai Schengen ha servit durant molt de temps com a una "vàlvula de seguretat" a països amb nivells alts de desocupació com Espanya. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística, 2,18 milions d'espanyols estaven treballant fora en el 2015.

Del 15M a la Nuit Debout

A França, la lluita contra la reforma laboral continua cap al bloqueig de l'economia

01/06/2016, Marisa Cabal, Parti Socialiste de Lutte (CIT a Bèlgica)

Fa poc que es va celebrar l'aniversari del 15M. Aquest es va inscriure dins d'una convocatòria internacional de suport a la Nuit Debout. Cinc anys després de les primeres ocupacions de places del moviment dels indignats, apareix un nou moviment assembleari, ara a França, que des del 31 de març es reuneix cada nit a la plaça de la República a París. És molt significatiu que encara existeixi la necessitat de reunir-se, sortir de l'aïllament i crear un espai públic de debat i discussió. Nuit Debout significa "nit dempeus", volent dir que si el dia el passem explotats, la nit ens posem dempeus.

Evasió fiscal pels rics. Pobresa i retallades pel 99%.

Viki Lara, Socialisme Revolucionari Sevilla


Els anomenats Papers de Panamà han posat en evidència allò que moltes ja sabíem: mentre ens imposen retallades salvatges en els serveis públics i els drets a la gran majoria de la població, les grans fortunes amaguen quantitats fabuloses de diners per a evadir impos

Des del principi de la crisi els nostres nivells de vida no han fet més que caure. Les vergonyoses reformes laborals del PSOE i del PP han precaritzat els nostres treballs i reduït els nostres salaris (en el millor dels casos), a través d'EROs salvatges s'han destruït treballs ben pagats i amb millors condicions, i s'ha instaurat un veritable terror a perdre l'ocupació entre les persones treballadores. 

No és país per a mares

Viki Lara, Socialisme Revolucionari Sevilla

Alguns temes recurrents a l'Estat Espanyol són les baixes taxes de natalitat, l'edat cada cop més gran per a tenir el primer fill, l'envelliment de la població (que s'utilitza com a excusa per atacar la sanitat, les pensions i altres serveis...). Fins i tot va sortir a la premsa la notícia que en el primer trimestre del 2015 hi va haver un creixement vegetatiu negatiu, és a dir, que durant aquest trimestre hi va haver més morts que naixements.

Per què és important l'1 de maig?

La història de l'1 de maig i la lluita de classes avui dia

Robert Pérez, Socialisme Revolucionari Barcelona

Cada any, l'1 de maig, milions de persones d'arreu del món participen en manifestacions i celebracions del moviment dels treballadors. És una expressió impressionant de l'internacionalisme de la gent treballadora que entén que tenen més en comú entre ells que amb els capitalistes del seu propi país. Menys coneguda és la història de l'1 de maig i com aquesta lluita pot vincular-se amb les batalles d'avui dia.

Lluitem per un govern dels treballadors

No a les grans coalicions del règim del 78! Per una alternativa dels treballadors! Pel fi de l'austeritat!

La crisi econòmica ha posat de manifest el profund descontentament de la majoria de la població en relació amb les institucions i els representants polítics. Al mateix temps, ha augmentat l'interès per la participació en la política i en la defensa de causes concretes, sobretot al carrer. Les dificultats econòmiques, que s'han aprofundit amb la política de retallades i austeritat implementada tant pel PSOE com pel PP, van revitalitzar les protestes i la recerca d'una alternativa. El resultat de les eleccions del 20D ha reflectit aquest canvi social i ha donat el tan esperat cop al sistema bipartidista.

Acord de govern de Junts pel Sí i la CUP

Foto: menorcaaldia.com
Declaració de SR

L'acord subscrit per Junts pel Sí i la CUP per a la formació d'un nou govern de la Generalitat suposa un nou pas de rosca al camí recorregut per l'anterior govern d'Artur Mas que implica no sortir de la situació de bloqueig a què s'ha arribat durant el que portem de procés. En certa manera, per a CDC suposa una insistència en una tàctica que ja s'ha demostrat que només porta a vies mortes i retòriques declaracions formals materialment buides, seguides de recursos al constitucional. En més de tres anys, no s'ha donat ni un sol pas tangible ni cap a un procés constituent ni cap a la creació de cap tipus d'estructura d'estat, ni per descomptat, s'ha vist cap tipus d'avanç en matèria social. Això no és casual i respon bàsicament, com hem repetit moltes vegades des de La Bretxa, a la manca de voluntat real per part de CDC i de les classes a qui representa per portar el procés fins a les últimes conseqüències i a la manipulació d'aquest en el seu propi benefici. En un sentit més ampli, respon a les pròpies contradiccions de la burgesia i a la seva incapacitat per a resoldre les tasques democràtiques que el poble treballador demana.


20D: Votar no és suficient

Socialisme Revolucionari

S'ha de lluitar des de la base per un moviment de masses capaç d'enderrocar el sistema

Les eleccions generals del 20D es presenten com el punt més àlgid del cicle electoral que ha marcat l'any. Els seus resultats representaran una certa expressió de la correlació de forces polítiques acumulades al llarg de l'últim període. I entenent – com entenem els marxistes -  que la política té com a eix els interessos de diferents classes socials, sabem que serà una expressió més o menys propera de l'estat del moviment dels treballadors, joves, aturats i de tots els oprimits.

França: Terror a París

No serem intimidats!

Declaració de Gauche Révolutionnaire (CIT a França), original publicat el 14/11/2015

La violència malaltissa ha colpejat París un cop més. Més de 120 morts i desenes de ferits als llocs on els treballadors i els joves es reuneixen el cap de setmana (Stade de France, sala de concerts Bataclan, diversos bars als districtes 10 i 11). Aquests bàrbars tenien en ment l'assassinat en massa indiscriminat, atacant una vegada més a gent innocent. Van ser barris populars de treballadors a París, amb una població diversa, els que van patir aquesta tragèdia.

Cimera del Clima de París


         Foto: Kris Krug / Creative Commons License
Canviar la societat per frenar el canvi climàtic

Juan Pedro Flores y Ricardo Montesinos, SR Badalona

En nombroses ocasions, la burgesia capitalista ha demostrat ser incapaç de solucionar els problemes reals del món. El tema del canvi climàtic és un dels grans exemples d'això, en què la classe dirigent capitalista imposa la seva escala de valors a la societat, interposant els seus interessos a la seguretat general de l'espècie. El declivi del sistema capitalista comença just quan ens adonem que el nostre entorn és limitat i està totalment subjecte a la nostra acció. La utilització dels recursos naturals ha de ser responsable, l'escassesa dels recursos tradicionals explotats salvatgement per empreses que manegen l'economia com li ve de gust, juntament amb el creixement demogràfic exponencial, que és degut, al mateix temps, per aquesta acumulació de riquesa, ens obligarà a prendre decisions que pot ser que arribin tard.

Per això, la cimera del canvi climàtic que se celebrarà a París el cap de setmana del 27/28 de novembre es converteix en una bona oportunitat per a poder traçar un pla d'acció conjunt per a canviar de direcció en aquest assumpte. El dolent és que entre les persones que s'asseuran a parlar en aquesta cimera hi seran aquelles que van firmar el tractat de lliure comerç (TTIP), pel que en certa mesura es pot predir que els acords no seran suficients o no seran portats a terme. Només la força organitzada de la classe treballadora podrà alliberar-nos del control econòmic i ideològic a què estem sotmesos.

El treballador es veu, en massa casos, amb l'obligació d'haver d'escollir entre ser moralment correcte o posar el menjar sobre la taula, qualsevol de nosaltres depèn ara mateix d'un sistema viciat i psicòtic a qui no l'importa sacrificar la seva supervivència per uns beneficis a curt terme. Per descomptat, no està previst que aquests beneficis siguin per als treballadors. L'organització és la clau per a poder prendre decisions realment compromeses, i aquestes depenen d'un canvi del nostre model econòmic, principalment, la consciència i la veu de la classe treballadora han d'aixecar-se per sobre del control, que actua com un càncer tant en la natura com en l'individu, figuradament i literalment. La solució només pot ser socialista i ha de tenir una directriu clara: trencar amb el capitalisme. L'ecologia és una bombolla que esclatarà i que el capitalisme no pot solucionar.

La lògica neoliberal porta a què els mateixos governs mantinguin relacions massa properes amb les empreses, l'aliança entre aquests és suficient per  a exercir el control sobre la població. Les 30 empreses més grans són responsables de dos terços de les emissions, d'altra banda, tan sols les emissions de carbó dels països que pertanyen al G7 igualen a les produïdes a tota l'Àfrica. Ens fan creure en solucions que al final tenen un efecte negatiu. Per exemple, apujar els impostos del carbó només aconseguiria un descens de la demanda, una baixada del preu i la conseqüència d'això seria que acabaria utilitzant-se molt més. Mentre que un privilegiat 10% de la població consumeix el 60% d'aquesta energia, l'altre 90% veu com els impostos li acaben afectant molt més. Avui dia podem dir clarament que els líders polítics no confien i no volen guanyar la batalla del canvi climàtic. El IPCC apunta que pel 2050 cal arribar a '0' emissions, encara que no estan aquí valorades les emissions de carbó. Tot i aconseguir aquest objectiu, ens enfrontem a certa incertitud, existeix un 33% de possibilitats que ja no es pugui frenar el dany causat. Som la primera generació que és conscient d'aquest problema i pot ser que siguem l'única que hagi pogut fer alguna cosa. La gent, al final, reacciona molt més davant d'aquest problema quan els afecta directament, hem de prendre consciència de la complexitat de la situació. És important saber que les mesures han de ser globals, però no podem menysprear tampoc la lluita local, ja que, és en aquest terreny on es portaran a la pràctica els delictes mediambientals que ens afecten a tots i molts poden canviar-se 'in situ' si els treballadors i les seves famílies s'organitzen.

Evitar el desastre mediambiental és una tasca que les elits capitalistes, en la seva incansable recerca de beneficis, mai portaran a terme. La classe treballadora de tot el món ha de mobilitzar-se per a aturar aquesta destrucció del medi que amenaça la supervivència del planeta i de l'espècie humana. Només en el marc d'una economia socialista planificada, sota el control de governs democràtics dels treballadors pot portar-se a terme una política mediambiental sostenible que cobreixi les necessitats de la població mundial de manera raonable sense amenaçar el futur de tots.

Irlanda: comença el judici polític contra la protesta popular

Viki Lara, SR Sevilla

Més de 20 persones, incloent-hi el parlamentari Paul Murphy i dos regidors de l'Aliança Anti-Austeritat (AAA), van començar a declarar davant del jutge el passat 2 de novembre. El seu delicte: una protesta amb seguda al barri dublinès de Jobstown que va retardar el cotxe de la Vice-Primera Ministra durant 2 hores.

Centenars de persones es van manifestar el mateix 2 de novembre a la porta dels jutjats contra aquesta criminalització de la protesta i de la lluita contra l'austeritat, ja que els fets jutjats estan relacionats amb la lluita a nombrosos barris i localitats a Irlanda contra la nova taxa de l'aigua que està intentant imposar el govern irlandès. Es donen, a més, les circumstàncies que uns altres 13 manifestants, incloent-hi la parlamentària de l'Aliança de l'Esquerra Unida, Joan Collins, van declarar el mateix dia en relació amb una altra protesta contra la instal·lació de comptadors d'aigua al barri de Crumlin.

Continua la revolució política de Seattle: Kshama Sawant reeligida

Patrick Ayers, Alternativa Socialista (CIT als EUA). Original publicat a www.socialistalternative.org el 4 de novembre


Els socialistes no solament poden guanyar representació en les institucions sinó que poden ser reelegits. Al moment d'escriure aquestes línies, amb aproximadament un terç dels vots comptats, el 52,6% dels votants del Districte 3 de Seattle han triat a Kshama Sawant per a un altre mandat de quatre anys com a regidora a l'ajuntament. Com els últims vots solen estar a favor nostre, podem proclamar la nostra victòria amb confiança.

Vents de llibertat

Els afusellaments del 27 de setembre de 1975


Juan Bértiz. Socialisme Revolucionari, Barcelona

El 27 de setembre de 1975, el règim franquista aplicava les últimes penes de mort, tot just dos mesos abans de la mort del dictador, en un moment en què el règim trontollava. Els afusellats eren: José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, militants del FRAP, i Juan Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegui, militants d'ETA (polític-militar). Les condemnes a mort van despertar una onada de solidaritat no solament a tota l'oposició política espanyola, sinó també a escala internacional. Des de feia uns anys, el règim franquista es trobava en clara decadència a causa d'una profunda crisi econòmica, un augment de les mobilitzacions a tot el país i la malaltia del Generalísimo Franco, símbol de la dictadura i la figura que aparentment mantenia unides les diverses famílies que, de forma evident, existien en el franquisme des de ja feia uns quants anys, amb plantejaments i tàctiques molt diferents.

Acte públic: Lluita internacional contra l’austeritat



Acte públic internacionalista, organitzat per Socialisme Revolucionari, amb ponents de diversos països com Portugal, Itàlia i el diputat irlandès de la Anti-Austerity Aliance (Aliança Anti-Austeritat).


27S: polarització de la qüestió nacional


Les eleccions del passat 27 de setembre ens han mostrat una situació molt polaritzada amb un electorat pràcticament dividit per la meitat sobre la qüestió de la independència de Catalunya. Tot i que els partits que componen la llista Junts pel Sí han perdut respecte a les anteriors eleccions, el caràcter “plebiscitari” del 27S ha aconseguit presentar els resultats com una victòria seva.

Fruit d'aquesta polarització, les organitzacions que han sortit més enfortides no han estat les tradicionals sinó les noves representants dels dos extrems. D'una banda, el creixement de la CUP, que passa de tenir 3 a 10 diputats, representa una certa radicalització i gir a l'esquerra d'un sector important de l'independentisme. D'altra banda, l'auge de Ciutadans, l'altre gran triomfador d'aquestes eleccions, representa una agudització de la crisi del PP a Catalunya.

L'Escola d'Estiu del CIT


A finals del mes de juliol va tenir lloc l'Escola d'Estiu, una setmana de debats i informes del Comitè per una Internacional dels Treballadors (CIT), organització internacional a la qual està afiliat Socialisme Revolucionari. La situació grega va ocupar un lloc central en les discussions, però també es va abordar la situació socioeconòmica a tots els continents. 300 persones van participar en aquest esdeveniment que es va organitzar a Lovaina, Bèlgica.

El següent informe és un resum de la discussió sobre Europa i la situació internacional.

Recuperació o nova crisi?

Només una ruptura amb el capitalisme pot acabar amb l’austeritat


22/09/2015, Socialisme Revolucionari, Editorial de setembre de La Bretxa

Estem vivint una ofensiva política i mediàtica sobre la “recuperació” de l’economia espanyola. El capitalisme mundial saluda al gran exemple del govern espanyol, que segons ells mostra allò que els pobles d’Europa han de fer, empassar-se retallada rere retallada i esperar que la “prosperitat” arribi. El que no ens diuen és en què consisteix aquesta recuperació i cap a on ens porta.

Victòria aclaparadora de l'esquerra al Laborisme britànic

S'ha fet un pas important en la construcció d'una alternativa a l'austeritat

Rob MacDonald, Socialisme Revolucionari

Allò que semblava increïble ha passat i Jeremy Corbyn ha guanyat les eleccions del partit Laborista a Gran Bretanya, obtenint el 60% dels vots en primera preferència, mentre que el seu rival més proper va obtenir el 18% i el candidat pro-Blair i pro-capitalisme el 4%.

Corbyn ha recolzat incondicionalment l'esquerra a Gran Bretanya i és un defensor entusiasta del socialisme i la nacionalització d'indústries. La seva trajectòria ha estat lligada a la lluita contra l'austeritat, la guerra i la pobresa. Això és completament contrari a la vasta majoria dels parlamentaris laboristes, que són pro-capitalistes.

Grècia: Què defensa "Unitat Popular"?

Versió editada de l'entrevista amb Andreas Payiatsos (Xekinima, CIT a Grècia) de Lucy Redler de SAV (CIT a Alemanya).

Després que 43 parlamentaris dels 149 de Syriza rebutgessin donar suport al tercer memoràndum a mitjans d'agost, Tsipras va dimitir com a Primer Ministre. El seu pla era el d'enfortir el seu suport a les noves eleccions, ja que les últimes retallades incloses al memoràndum no es deixaran notar fins a la tardor. Just després d'aquest anunci, 25 parlamentaris, la majoria d'ells de la "Plataforma d'Esquerra" del partit, van trencar amb Syriza i van formar "Unitat Popular" (Laiki Enotita). Xekinima (CIT a Grècia) dóna suport a aquesta nova força.

Què defensa Unitat Popular?

Unitat Popular és un reflex de l'estat ràpidament canviant de la consciència de classe a Grècia.

En els últims 3 o 4 anys, hi ha hagut un augment enorme del suport a Syriza del 3-4% al 36% en les eleccions de gener del 2015. Després de la traïció dels líders de Syriza el 12 de juliol, hi va haver una escissió al partit. En particular, molts militants de base van girar l'esquena al partit.

Top manta

Enric Catalá / goo.gl/t5osRW
Juan Bértiz i Shawn Tarver. Socialisme Revolucionari, Barcelona

El passat 11 d'agost va morir a Salou, durant un registre dels Mossos d'Esquadra, a un pis habitat per immigrants africans, un home senegalès que es dedicava al top manta. Es va qüestionar l'operatiu policial, es van crear dubtes sobre l'accident que li va produir la mort en intentar escapar i es van produir incidents en aquesta localitat tarragonina protagonitzats per la comunitat africana, la majoritària en aquest tipus d'activitat. Tot això, va posar el tema, la venda ambulant il·legal i les persones que s'hi dediquen, al centre d'un ardu debat que, aquesta vegada, ha afectat de ple a l'administració, més concretament a l'ajuntament de Barcelona dirigit per Ada Colau.

Votar, organitzar-se, lluitar

Per una República Socialista Catalana! Per una Confederació de Repúbliques Socialistes Ibèriques!

Les eleccions catalanes del pròxim 27 de setembre suposen una gran oportunitat per a reflectir en les institucions tota la força acumulada en els últims anys de mobilitzacions i lluites contra l'austeritat i la pèrdua de drets socials. Com hem repetit insistentment des de les pàgines de La Bretxa, el pla electoral no és el principal camp de batalla per a la lluita de classes però sí que és un reflex important d'això. És al carrer, als centres de treball i acadèmics on es produeix la veritable lluita, mitjançant l'organització i la mobilització.

Tècnics de Movistar: La vaga indefinida dels subcontractats

Viky Lara, SR Gran Canària

Els tècnics de manteniment de la xarxa de Movistar es troben en vaga des del passat 7 d'abril, és a dir, des de ja fa més de 2 mesos, encara que la seva lluita a penes ha aparegut als mitjans de comunicació.

Menys s'ha parlat encara de les condicions dels treballadors i de com s'ha generat aquesta situació, ja que, aquests treballadors no presten serveis ni són pagats directament per Movistar, sinó per subcontractes. Mirant exclusivament pels seus beneficis, per descomptat, Movistar ha estat modificant els contractes amb aquestes empreses a la baixa, que a la vegada ha repercutit en pitjors contractes i condicions per a les seves plantilles. A més, tant Movistar com les empreses subcontractades, no paguen per hores sinó per serveis realitzats, cosa que està forçant a realitzar moltes més de 40 hores a la setmana per a arribar a un salari mínimament digne. La contractació sota la forma d'autònoms també és molt comú per estalviar-se quotes en seguretat social i altres despeses, cosa que està forçant els treballadors a realitzar jornades encara més esclaves, arribant a treballar de dilluns a diumenge, a més d'haver de fer-se càrrec de despeses com transport, eines, etc.

Raons per al socialisme

Txantxangorri, SR Vitòria-Gasteiz
Als propagandistes de la premsa capitalista els agrada dir que el seu sistema està millorant contínuament i que també ho fan les condicions materials de la humanitat. Però, quina és la situació real per a la majoria dels 7.000 milions d'habitants del nostre planeta?
Mai en la història de la humanitat la bretxa entre els rics i els pobres ha sigut tan gran. El 2014, les 85 persones més riques del món posseïen la mateixa riquesa que la meitat més pobra de la humanitat, uns 3.500 milions de persones.