Per
l'internacionalisme i la solidaritat
Per què França i per què ara?
Quin és el sentit d'un atemptat com el de Charlie Hebdo per unes
vinyetes sobre Mahoma publicades fa temps, al cap i a la fi no van ser les
primeres vinyetes aparegudes en mitjans europeus, just quan el Front Nacional
de Marie Le Pen apareix com la força política francesa amb majors perspectives
electorals malgrat (o per això mateix) el seu discurs xenòfob, antimusulmà i de
repudi contra qualsevol diferència? No hauríem de caure en teories
conspiratòries que insinuessin pactes secrets o en tripijocs de serveis secrets
que busquessin incitar just aquesta reacció xenòfoba per a justificar una
absurda "guerra de civilitzacions», un retorn a les croades medievals:
sovint els radicalismes identitaris es retroalimenten i busquen l'enfrontament
entre pobles o races, el nosaltres i l'ells sense més consideració.
És cert que les vinyetes en
qüestió han pogut reflectir una manera de veure l'altre d'una manera ofensiva i
des d'una talaia suprematista – nosaltres, els europeus laics i cultes,
democràtics i civilitzatoris, ens riem de les creences i valors aliens en nom
de la llibertat d'expressió i sense importar-nos l'ofensa a les persones –,
però també ho és que ni de lluny això justifica el criminal acte d'assassinar
als dibuixants i treballadors de la revista en qüestió. Sobretot perquè els
assassinats a París ni tan sols són responsables del racisme, del neocolonialisme,
de l'agressió imperialista o de les criminals guerres contra l'Iraq, com tampoc
ho van ser les víctimes de les bombes d'Atocha, fa uns anys, moltes de les
quals, sens dubte, van rebutjar i fins i tot es van manifestar contra la guerra
de Bush-Aznar-Blair.
El que sí que busca l'atemptat de
París al gener – com el d'Atocha, com el de Londres poc després, com el de les
Torres Bessones, el primer d'aquesta naturalesa, l'atac a la població civil –
és reforçar aquest discurs del nosaltres i ells, un enfrontament entre nacions,
pobles i civilitzacions, una forma d'entendre el món com blocs en què l'altre
es converteix en enemic perquè pertany a un altre poble, té una altra llengua o
una altra religió. Nosaltres, blancs i europeus, hem de rebutjar als àrabs que,
ens diuen, odien la nostra manera de viure i volen imposar-nos la seva
presència i aprofitar-se del «nostre» sistema, i a ells, els àrabs, els diuen
el mateix, que han de rebutjar els blancs europeus perquè aixequem fronteres,
els excloem i ens burlem d'ells.
Mentrestant, «els nostres
dirigents polítics», en connivència amb les grans multinacionals, els declaren
la guerra, els bombardegen amb arguments que saben que són inventats i no tenen
problemes a pactar amb alguns dels «seus» dirigents polítics, molts d'ells
veritables sàtrapes que estiuegen a les nostres costes mentre els treballadors
d'aquests països treballen de sol a sol. Un cop més hem de rebutjar les guerres
per imperialistes i criminals, i hem d'incloure en aquest rebuig els actes
terroristes indiscriminats, també per criminals a més de racistes. Hem de
recordar la posició del moviment obrer abans de la Primera Guerra Mundial: no a
la guerra entre pobles perquè els treballadors de qualsevol país no són els
nostres enemics, sinó que ho són els burgesos que els i ens exploten. Per
desgràcia, moltes organitzacions obreres de llavors van oblidar les consignes
de l'internacionalisme igual que les obliden avui, obliden que hem de lluitar
per la seva llibertat i la nostra.
Rebutgem el racisme i la xenofòbia de molts partits que alcen la seva veu
avui a Europa, com el Front Nacional francès, de la mateixa manera que ens
oposem al fonamentalisme que atempta de forma indiscriminada contra els nostres
pobles o persegueix en els seus països a qui no comparteix els seus valors
identitaris. Davant de tots ells, advoquem per l'internacionalisme i el
socialisme a tots els països.
