Només la refundació des de la base
i un gir a l’esquerra contundent
poden posar fre al col•lapse
Socialisme Revolucionari
La crisi per la qual està passant Esquerra
Unida sembla cada vegada més aguda. Al
declivi electoral que vaticinen les enquestes
s’han sumat un seguit de batalles internes
en gairebé tots els territoris que per molt
necessàries que siguin, de vegades han estat
també molt destructives. L’últim exemple més
rellevant és el madrileny, on hem vist la marxa
de la diputada i candidata a la presidència de
la Comunitat de Madrid, Tania Sánchez, i el
seu entorn.
Socialisme Revolucionari sempre ha
sostingut que l’arribada de la crisi actual – i
el nou període de gran conflictivitat i canvi
social que ha portat – convulsionaria el si de
les organitzacions obreres tradicionals, tant
polítiques com sindicals. Després d’un canvi
de període així, les direccions burocràtiques
de les mateixes intenten continuar com si
res hagués passat. Així és com ha actuat la
direcció d’IU, amb la mateixa política de pactes
amb el PSOE i rebutjant a obrir-se i refundar
l’organització d’acord amb els moviments i
les lluites multitudinàries contra l’austeritat de
l’últim període.
Per a aquests buròcrates, valen més els
seus llocs en les institucions que les necessitats
del moviment per a canviar la societat. Una
prova d’això és el seu rebuig a participar de
manera oberta en molts dels processos de
confluència que s’estan duent a terme de cara
a les eleccions municipals.
D’alguna manera, el sorgiment de
Podemos i el declivi d’IU a les enquestes,
és l’altíssim preu polític d’aquesta política
desastrosa. Podemos ha aconseguit
presentar-se com a alternativa radical, per
a trencar amb “el de sempre”, cosa que
per a molta gent inclou IU i la política
de la seva direcció que pretén retocar el
règim del 78 en comptes de desafiar-lo de
fons. És evident que això ha servit com a
catalitzador de la crisi interna d’IU.
Sectors Crítics
D’altra banda, un sector cada vegada
més important – principalment compost
d’activistes obrers, més joves i vinculats amb
la lluita del carrer, no només institucional –
ha anat consolidant-se i disputant aquestes
polítiques. SR ha format part d’aquest procés,
i hem subratllat en cada ocasió la necessitat
d’organitzar aquest sector en l’àmbit local
i estatal per disputar-li el control polític de
l’organització a aquesta direcció burocràtica.
La falta d’aquesta coordinació i cohesió
organitzada a escala estatal ha donat lloc a una
situació en la qual molts sectors crítics, que
agrupen els millors activistes revolucionaris
de la formació, s’han anat desenvolupant de
manera desigual i no coordinada en funció
del territori. A Andalusia, es va organitzar una
lluita molt forta contra l’entrada al govern amb
el PSOE el 2012, a Madrid es va organitzar un
“49%” que després es va fer amb la majoria i
va guanyar aclaparadorament unes primàries
obertes contra la direcció de dretes, ...
Però en cap moment hi ha hagut un
intent seriós de muntar una lluita coordinada
i organitzada a escala estatal per a enderrocar
la burocràcia. A la primavera de l’any passat,
hi va haver una gran oportunitat de muntar-la,
coincidint amb la batalla sobre si Willy Meyer
anava a encapçalar la llista a les eleccions
europees. Aquesta oportunitat perduda va
jugar un cert paper en el desastre posterior i la
relativa marginalització d’IU davant Podemos.
Aquesta manca de coordinació i perspectiva
estatal ha contribuït al fet que cada vegada
més referents crítics de la formació decideixen
donar-se de baixa, com és el cas de Tania
Sánchez, o fins i tot, de Diego Cañamero.
La nova direcció de Garzón
A l’escenari actual, malgrat el que
pronostiquen les enquestes, continua haventhi
un paper necessari important per a una
formació d’esquerres, principista i amb arrels
fortes en el moviment obrer. Aquesta necessitat
s’accentua quan entenem la importància del
debat que ara mateix està tenint lloc sobre quin
programa i quina estratègia calen per a acabar
amb el règim del 78, especialment al voltant
de Podemos i el discurs d’alguns dels seus
dirigents sobre “moderar”, o sigui, dretanitzar
el programa del canvi polític. Una organització
obrera d’esquerres forta ha de jugar un paper
importantíssim en aquest debat.
Si IU pot o no complir amb aquesta tasca
encara està per veure, però per als que estan
lluitant per a això, és un moment decisiu. El
nou i cada vegada més clar lideratge de Garzón
pot ser un nou impuls per a IU i s’ha d’aprofitar
per a purgar l’organització dels buròcrates i
elements de “casta” que hi ha en el seu si. La
consolidació de la nova direcció s’ha de basar
en una lluita política per un gir contundent
cap a l’esquerra, portant a la primera línia les
polítiques rupturistes i oblidant els vells pactes
i equilibris entre famílies.
Una IU renovada, armada amb polítiques
revolucionàries, que lluiti per la confluència
i la unitat de tots els partits i moviments del
moviment obrer i popular i que porti a la
primera línia de debat una visió de classe i
rupturista tindria un gran paper en el pròxim
període . Els sectors crítics no han de perdre
la visió d’això, però al mateix temps han de ser
conscients que l’actual crisi que IU està vivint
pot acabar enterrant la formació. Les claus
perquè això no passi estan en l’organització,
coordinació i politització de la lluita dels que
busquen mantenir-la.
SR sosté que la lluita per polítiques
revolucionàries no es donarà únicament
a IU, o a Podemos o a altres llocs,
sinó que busca la construcció d’un pol
revolucionari transversal, que es dediqui
a la popularització d’una perspectiva
socialista revolucionària per al conjunt
del moviment.
