22/09/2015, Socialisme Revolucionari, Editorial de setembre de La Bretxa
Estem vivint una ofensiva política i mediàtica sobre la “recuperació” de
l’economia espanyola. El capitalisme mundial saluda al gran exemple del
govern espanyol, que segons ells mostra allò que els pobles d’Europa han
de fer, empassar-se retallada rere retallada i esperar que la “prosperitat”
arribi. El que no ens diuen és en què consisteix aquesta recuperació i cap a
on ens porta.
No es pot negar el fet que l’economia,
tècnicament, viu una recuperació – hi
ha índexs positius de creixement i tant
les exportacions com el turisme van
relativament bé. La qüestió és quin caràcter
té la recuperació, a qui beneficia i quant
de temps durarà. La resposta a aquestes
preguntes, per al poble treballador,
convida a menys entusiasme.
Qui es beneficia de la recuperació
La recuperació, basada en gran part en
l’augment de les exportacions, té a veure
amb una baixada de costos per a les
indústries exportadores, juntament amb
la devaluació de l’euro (que fa més barates
les exportacions). Òbviament, l’origen
d’aquest abaratiment de costos ve, en gran
part, de la reducció de sous i plantilles dels
últims anys.
De la mateixa manera, el creixement
de l’ocupació en l’últim període està basat
en un nou mercat laboral, més precari i
amb menys drets.
Aquestes dades ajuden
a entendre a qui beneficia la recuperació:
els capitalistes es lucren mitjançant un euro
barat que es basa en l’empitjorament de
les condicions de vida i treball que ens
han imposat.
Els treballadors, els joves i els
aturats s’han beneficiat molt poc de la
recuperació. Això no és casual i té a veure
amb les característiques fonamentals del
capitalisme, el seu objectiu de creixement
és augmentar beneficis i no nivells de
vida. Per a ells – els amos de l’economia
– creixement és creixement de beneficis,
quan per a nosaltres – els que vivim del
treball – creixement seria un creixement
de les nostres capacitats de gaudir la vida,
en comptes de només existir. És un reflex
d’una de les principals contradiccions del
sistema capitalista i queda en evidència tant
en períodes de recessió econòmica – quan
es retalla per salvar beneficis – com en
períodes de creixement – quan es creix,
però els únics que gaudeixen d’això són
els rics i els seus guanys.
Context econòmic, profunda crisi mundial
També és important subratllar que
aquest creixement econòmic té una
base menys sòlida que les sorres de la
platja. Mentre els titulars parlen de la
recuperació espanyola, alhora entren en
pànic per la caiguda de la borsa xinesa,
fins ara motor del creixement mundial.
Aquest enfonsament tindrà conseqüències
devastadores per a l’economia mundial i,
per descomptat, per a l’espanyola, amb
grans vincles econòmics i comercials amb
Llatinoamèrica, una economia que depèn
fortament de l’exportació de matèries
primeres a la Xina.
En resum, la suposada recuperació de
l’economia espanyola no és gens fiable
i resulta il·lusori esperar que suposi un
retorn a les condicions d’abans de la crisi
del 2008.
La tornada a la lluita, de forma
sostinguda i militant, per a exigir que la recuperació es noti en els sous i condicions
dels treballadors i treballadores és més
necessària que mai. Als EUA, on la
recuperació que es produeix des de 2010
se l’ha menjat gairebé sencera l’1% més ric,
ha estat la lluita obrera en moltes ciutats
la que ha aconseguit millores importants
per als treballadors més pobres i precaris.
Després d’haver aconseguit a Seattle
un salari mínim de 15 dòlars l’hora, en
una lluita liderada per Kshama Sawant,
regidora socialista revolucionària de
Socialist Alternative, organització germana
de SR, l’exemple s’està repetint a una ciutat
rere l’altra per tot el país. Així haurà de
ser a l’estat espanyol, si volem començar
a reconquerir la nostra dignitat.
No hi pot haver una recuperació de les
nostres vides sota el capitalisme
La falsa recuperació actual i la nova gran
recessió mundial que s’acosta amb la crisi
financera mostren per enèsima vegada
que aquest sistema econòmic és incapaç
d’assegurar la dignitat i l’estabilitat a les
famílies treballadores. No pot ser que les
nostres vides estiguin pendents del caos
del mercat capitalista i de les seves crisis
perpètues i que els beneficis d’uns súper
rics estiguin per sobre de la supervivència
dels nostres pobles.
A Grècia, hem vist els límits d’una
actuació dins dels límits imposats per aquest
sistema i el règim europeu de la Troika. Fins a
la més mínima reforma progressista ha estat
prohibida en nom de l’euro i dels dictats de
Merkel i companyia. Tsipras, per no estar
disposat a trencar amb l’euro i la dictadura
de la Troika, ha acabat implementant una
austeritat fins i tot més severa que la dels
anteriors governs de la dreta.
Les esquerres espanyoles han
d’aprendre de l’experiència grega. La
lluita per la més mínima dignitat dels
nostres pobles avui dia porta a una
cruïlla: o capitular davant la intransigència
austericida del capitalisme i la Troika, o
estar disposats a enfrontar-se fins al final
i a apostar per una política rupturista.
Aquesta política ha de basar-se en el
rebuig del pagament del deute i la presa de
la banca i sectors estratègics de l’economia
en mans públiques per planificar
l’economia racionalment, al servei dels
interessos de tots i no sota la lògica dels
beneficis. Un programa així, genuïnament
socialista, és l’única alternativa capaç de
portar als pobles d’Europa i del món a
una nova etapa, en què la riquesa del món
sigui gestionada perquè els treballadors
visquem dignament.
