Acord de govern de Junts pel Sí i la CUP

Foto: menorcaaldia.com
Declaració de SR

L'acord subscrit per Junts pel Sí i la CUP per a la formació d'un nou govern de la Generalitat suposa un nou pas de rosca al camí recorregut per l'anterior govern d'Artur Mas que implica no sortir de la situació de bloqueig a què s'ha arribat durant el que portem de procés. En certa manera, per a CDC suposa una insistència en una tàctica que ja s'ha demostrat que només porta a vies mortes i retòriques declaracions formals materialment buides, seguides de recursos al constitucional. En més de tres anys, no s'ha donat ni un sol pas tangible ni cap a un procés constituent ni cap a la creació de cap tipus d'estructura d'estat, ni per descomptat, s'ha vist cap tipus d'avanç en matèria social. Això no és casual i respon bàsicament, com hem repetit moltes vegades des de La Bretxa, a la manca de voluntat real per part de CDC i de les classes a qui representa per portar el procés fins a les últimes conseqüències i a la manipulació d'aquest en el seu propi benefici. En un sentit més ampli, respon a les pròpies contradiccions de la burgesia i a la seva incapacitat per a resoldre les tasques democràtiques que el poble treballador demana.


Fora del tema nacional, l'acord que ha fet a Puigdemont president no suposa cap tipus de canvi respecte a les polítiques econòmiques i socials (antisocials) portades a terme pels anteriors governs d'Artur Mas.

En definitiva, seguirem vivint un teatral estira-i-arronsa entre els governs de Madrid i Barcelona, al mateix temps que se segueixen aplicant retallades severes als nivells de vida de les classes populars, mentre el règim busca com encaminar la ''sortida'' de la crisi mitjançant una reforma constitucional entre les elits.

L'acceptació de l'acord per part de la CUP significa de facto la seva subordinació a l'actual lideratge burgès que ha instrumentalitzat un procés genuïnament popular. Però, sobretot, aquesta subordinació significa la renúncia a lluitar per la construcció d'un lideratge alternatiu que disputi a la dreta l'hegemonia del procés. Aquest nou lideratge només es pot entendre mantenint una política de classe independent i això és totalment incompatible amb el fet de donar estabilitat parlamentària a qualsevol tipus de govern del capital. Al mateix temps, aquest lideratge només pot tenir èxit si es basa en la classe treballadora organitzada, lluitant conscientment per un programa de ruptura amb el capitalisme que posi fi a la situació de crisi i misèria actual a través de la mobilització sostinguda i la desobediència civil. De la mateixa manera que les altres demandes democràtiques, el dret d'autodeterminació i la plena sobirania només són possibles per aquesta via.

A més, la construcció d'aquesta alternativa ha de portar-se a terme des d'un punt de vista totalment internacionalista, cosa que implica no només la solidaritat sinó l'establiment de relacions orgàniques amb les organitzacions de classe de la resta de l'estat.

En última instància, la decisió de la CUP respon bàsicament a la manca d'aquesta perspectiva. En certa manera, és la mateixa manca de perspectiva la que va portar a Tsipras a capitular davant la Troika. Més enllà d'una honesta retòrica revolucionària, és a l'hora de donar-li contingut material quan una organització demostra la seva política. Tant a Grècia com a Catalunya com a la resta de països castigats per la crisi, cal construir una alternativa clarament revolucionària que dibuixi una sortida de la crisi basant-se en un programa de ruptura amb el capitalisme i que tingui clares quines són les mesures que s'han de prendre.

A part de l'error polític de subordinar-se a l'hegemonia burgesa del procés, la total submissió extra a què l'acord ha condemnat a la CUP només s'explica per les múltiples contradiccions internes en què es fonamenta l'organització. Contradiccions que ja hi eren, però que han anat apareixent especialment durant el procés de negociació amb Junts pel Sí. Aquest procés ha suposat un desgast molt gran per a la CUP i en surt clarament afeblida. Tot i així, segueix disposant d'una bona posició en el sentit que segueix tenint a la mà la ruptura de l'acord, la convocatòria d'eleccions i l'apropament a les altres forces d'esquerres per a fer front al lideratge burgès.

La victòria d'En Comú Podem a Catalunya a les eleccions generals del 20 de desembre passat és el millor indici del potencial que hagués tingut i de l'impacte que tindria en unes noves eleccions catalanes una única candidatura d'esquerres proveïda d'un programa realment rupturista tant pel que fa a l'àmbit econòmic, com pel social i el nacional.

En tot cas, la legislatura es preveu intensa i curta, i aviat hi haurà més oportunitats en el pla electoral. Però més enllà d'aquest, cal començar a treballar en la construcció d'un front únic des de la base dotat d'una veritable perspectiva de transformació social per a donar solució a les demandes del poble treballador català.